LA NEUJAHRSMARATHON DE ZURIC, TOTA UNA
EXPERIÈNCIA









 
















   Al llarg dels meus 30 anys de maratonià, que es compliran aquest octubre, he fet moltes maratons curioses. De fet, un cop acabat el repte de les marques em vaig començar a centrar a buscar altres objectius i curses que tinguessin alguna cosa d'especial.

    La Neusjahrsmarathon comença a les 12 en punt de la matinada de l'1 de gener, just a l'entrada de l'any nou. Se surt del pavelló de Schlieren, als afores de Zuric, i es fan 7 voltes, en el cas dels maratonians, a un circuit de 6 km pràcticament tot per camins de terra al voltant del riu Limman, passant per diversos pontets. La sortida i l'arribada són dins del pavelló Unterrohr, on hi ha tota la infraestructura i per on es passa al final de cada volta. Hi ha la possibilitat d'aturar-se a la primera, la segona i la tercera, si t'has inscrit a les curses de 6, 12 ó 18 km. També es fa una marató per relleus. En total aquest any hi havia 632 inscrits, de 35 països diferents. A la marató hi havia 226 corredors, però només en vam sortir 200.


   Unes tres hores abans vam passar per pavelló per recollir el dorsal, comprar el llum frontal i sopar una mica. He d'agraïr a la Cristina que sacrifiqués l'habitual sopar de Cap d'Any a cal Sideri per una sopa de verdures i uns spaghetti a la bolonyesa amb plats de plàstic, i una aigua mineral enlloc del cava... No em mereixo aquesta dona! La Fiona es va portar molt bé i va menjar també la sopa amb uns ulls ben oberts, mirant-s'ho tot.

   Havent sopat vam tornar una estona a l'hotel que havíem agafat a un parell de km del pavelló per descansar una mica i fer la digestió. Jo que sóc de córrer als matins no sabia gaire com afrontar una marató a les 12 de la nit. Ben mirat, aquesta marató era una temeritat. No l'havia preparat gens, portava poquíssims km les últimes setmanes, havia treballat tot el cap de setmana, dormint unes 5 hores les últimes tres nits, ens havíem passat el dia viatjant des de Catalunya i, just quan arribava l'hora d'anar a dormir...posa't a córrer una marató! Realment, no vaig respectar gens el què el cos em demanava...

    A tres quarts de 12 ja tornàvem a ser tots tres al pavelló. La Fiona es mantenia desperta, i ben abrigadeta perquè la temperatura ja era de 2 graus. No havíem comprat raïm, però la Cristina va improvisar ràpidament i va preparar 24 “conguitos”, 12 per cada un, i quan l'speaker de la marató va dir que faltaven 15 segons per a la sortida, és a dir, per a l'entrada de l'any nou, ens els vam començar a menjar.

   Un petard va indicar l'arribada del 2013 i el començament de la marató. Després de petonejar-nos amb la Cristina i la Fiona em vaig situar a la cua dels corredors i vaig ser l'últim d'abandonar el pavelló. No tenia cap pressa!

    La primera volta em va servir per veure com era el circuit. Mentre el cel s'omplia de castells de focs per celebrar l'arribada de l'any nou, anava avançant corredors com podia, ja que els camins eren força estrets. En algun punt ens trobàvem alguns espectadors improvisats que, copa de xampany en mà, sortien dels locals on havien sopat per desitjar bon any als quatre bojos que havien triat començar el 2013 corrent a les fosques en mig de la fresca de la nit.

   Vaig veure que el circuit era pràcticament pla, gairebé tot sobre terra i sempre amb el riu Limman com a referència. Com que en la primera volta érem molts corredors, tots amb el frontal, no hi havia problemes per visualitzar el terreny. Resultava curiós veure les llumetes dels que tornaven per l'altre costat del riu. Semblava una processó de cuques de llum!

   Un cop vaig superar els corredors més lents que jo, em va semblar que ajustava el pas al voltant dels 5 minuts i mig per km, que era el què suposava que podia aguantar donat el meu estat de forma i les circumstàncies tan especials de la marató. Però quan vaig poder enfocar un moment el cronòmetre amb el frontal vaig veure que anava mooooolt més lent. Aleshores vaig recordar que sempre que havia corregut a les fosques a la Carretera de les Aigües algun matí d'hivern, sempre quan es feia clar i veia el rellotge m'emportava una decepció. És evident que a les fosques es corre molt més lent del que les sensacions et diuen.

   Vaig completar la primera volta en 36 minuts i 38 segons, és a dir, una mica més de 6 minuts per km. Vaig pensar que aniria augmentant el ritme cada vegada, tenint en compte que cada volta hi hauria menys corredors i que no tindria problemes per avançar. Vaig saludar la Cristina i vaig fer un petó a la Fiona, que ja dormia. Em vaig avituallar i vaig començar la segona volta.

   Contràriament al què em pensava, em va sortir més lenta que la primera: 37 minuts i 37 segons. Ja li vaig dir a la Cristina que hauria de prendre paciència perquè ja veia que faria 4 hores llargues. Sort que ella portava lectura i que es podia estar dins del pavelló, relativament calenta mentre a l'exterior la temperatura anava baixant.

   A la tercera volta ja em vaig trobar pràcticament sol al circuit i em van començar a “doblar” els més ràpids. Tenia alguns problemes per veure el camí i aleshores em vaig adonar que portava el frontal enfocant els arbres i no els peus. La falta d'experiència... Vaig veure que el frontal tenia joc i el vaig girar tan avall com vaig poder. Tot i això, és evident que de nit no es pot córrer a la mateixa velocitat que de dia. Instintivament, el peu frena amb por abans d'impactar a terra, i es perden unes dècimes de segon que van sumant. Per això el ritme és molt més lent de la sensació que tens. La tercera volta la vaig tancar en 38 minuts i 26 segons, i les cames ja començaven a notar l'esforç.

   A la sortida del pavelló hi havia el punt d'avituallament oficial, que em servia per complementar el què em donava la Cristina. Això vol dir que durant les 7 voltes vaig acumular moltes aturades. A més, em sembla que vaig parar 4 vegades a fer un riuet... Amb tot plegat, ja vaig veure que no baixaria ni de les 4 hores i mitja. La marca m'era igual, però em sabia greu per la Cristina, que començava a tenir problemes per combatre la son. La Fiona dormia plàcidament...

    La cursa era cada vegada més solitària. Només quedàvem els maratonians i després vaig veure que els abandonaments s'havien intensificat a partir de la quarta volta, que vaig cobrir en un temps de 39 minuts i 18 segons. En molts moments pensava que, mentre jo corria dins la solitud del bosc, a Catalunya tots els meus amics estaven celebrant el Cap d'Any... Quina sensació més curiosa!

    La cinquena volta la vaig fer en 39 minuts i 55 segons. Cada vegada més lent! Les cames ja es queixaven de tants impactes sobre les pedres i la foscor es feia pesada. S'agraïa el pas per un punt on l'organització havia posat com unes teies, que donaven llum i calor. L'esperava a cada volta...

    La veritat és que cada vegada que entraves al pavelló feia més mandra tornar a sortir i començar una altra volta. No em va estranyar que hi hagués tants abandonaments... La sisena la vaig completar en 41 minuts i 15 segons i vaig animar la Cristina dient-li que només en quedava una... “Aguanta tres quarts d'hora més i ja haurem acabat!”

   L'última volta se'm va fer molt pesada. Entre el cansament acumulat, el fred cada vegada més viu -quan vam arribar al cotxe marcava dos graus sota zero- i les ganes d'acabar, semblava que m'havien allargat cada tram del circuit.

   Finalment, a les 4 i 39 minuts de la matinada vaig entrar per últim cop al pavelló d'Unterrohr i vaig completar la primera marató de l'any, després de fer l'última volta en 45 minuts i 46 segons. Amb una marca horrorosa de 4:39:06 podia presumir que, per uns dies, encapçalaria el rànquing maratonià català del 2013. Una xorrada, però aquest era un dels al.licients que “venia” l'organització a l'hora de promocionar la seva marató, la possibilitat d'ocupar, ni que fos per unes hores, els llocs privilegiats reservats normalment a l'elit. De fet, no m'hauria imaginat mai estar en la posició 148 del rànquing mundial de l'any!

   Dels 200 maratonians que vam començar la prova vam acabar-la només 170. Hi va haver 29 abandonaments (9 a la quarta volta, 12 a la cinquena i 8 a la sisena), i un corredor que va ser desqualificat per superar les 5 hores que donava l'organització. Els vencedors van ser el txec Jan Fryc, amb una marca notable de 2:45:55, i la suïssa Astrid Müller, amb 2:59:28, rècord de la prova. Cal destacar que l'aragonès Antonio Alegre, que vam conèixer mentre sopàvem, va acabar tercer amb un temps de 2:52:03, lògicament millor marca espanyola del 2013...

   Després de fer les fotos amb la Cristina i la Fiona, que continuava dormint, vam marxar cap a l'hotel cansats però contents per la feina feta i per haver començat l'any d'una manera tan original. Després d'estirar un mica i d'una reconfortant dutxa, em ficava el llit pràcticament a les 6 del matí. A les 9, la Fiona, que no sap de calendaris, es va despertar i tots tres vam obrir les cortines de la finestra per veure la primera llum de l'any nou...